11 h a Machu Picchu

Aquell dia vaig llevar-me a les 4 del matí per poder estar a les 5 al control d’accès al camí que puja fins al Machu Picchu, la Ciutat Sagrada dels inques. Després de caminar, més ben dit, pujar escales durant una hora, a les 6 ens obrien les portes als primers visitants. Era un matí plujós i enboirat, i la sensació dels primers passos era d’un misticisme total. Silenci. No s’hi veia més enllà de 20 metres. Les muntanyes adormides. Les pedres allí tallades i col·locades saludaven i encabat s’amagaven. A les 7 vaig començar l’ascens a la Muntanya Machu Picchu, a 3.061 metres sobre el nivell del mar, 631 més que la ciutadella. De fet, la ciutadella rep el nom de la muntanya, que significa “muntanya vella”. La muntanya que està a l’altre extrem de la ciutat es diu Huayna Picchu, “muntanya jove”. Desde els dos pics hi ha les famoses i privilegiades vistes del recinte arqueològic, tot i que l’ascens al Huayna és el més desitjat ja que ofereix una perspectiva única. Després de més de 1.600 escales, ja al cim, vaig haver d’esperar a que el dia s’aclarís una mica, ja que tan sols s’aconseguia veure un mar de núvols. Finalment, van donar una treva i es va poder veure la ciutat durant uns instants. I encara amb més ganes de caminar, també vaig anar fins la Porta del Sol, que era la porta per on s’ingressava a la ciutat en els temps dels inques, i per on arriba l’oficial Camí Inca. En els solsticis, els rajos de sol passen per una de les dues portes i arriben fins al Temple del Sol que està al bell mig de la ciutat. Tot seguit vaig dirigir-me, ara sí, a visitar les ruines. Tot i l’afluència de gent i els grups organitzats i amb guia que pul·lulen per tot arreu, hi ha una energia i una presència ben màgica. Vaig tombar-me en una zona de gespa per descansar i captar. Se sentien els trons d’una tempesta aproximant-se i els guàrdies ja començaven a foragitar als visitants. Vaig començar el meu camí de retorn després d’un dia llarg i intens però ple de sorpreses i bones vibracions.