(de quan vaig visitar la Reserva Pacaya Samiria, desde Lagunas, venint de Yurimaguas, capital de la provincia Alto Amazonas, al departament de Loreto)
Quina alegria pels sentits totes aquestes noves formes, nous colors, olors i sorolls. La canoa es deslliça suaument i nosaltres ballem amb el seu moviment. Escolto la música de la selva i com el rem del Luís entra i surt de l’aigua del riu.
Cada instant viscut a la selva ha calat tan profundament a la meva ànima que l’experiència es fa difícil d’explicar.
Aquella naturalesa pura en pau i harmonia em sembla inabastable per al meu ser. Cada so, cada color i cada olor criden a la senzilla presència de ser allà. En el present. Navegant per sobre les aigües vives que guarden els meravellosos dofins.
Quantes fulles, quantes flors, quantes branques i quantes arrels he vist de nou? I quantes n’he conegut? Quants sons la meva oïda ha sentit per primer cop? Havien els meus ulls contemplat abans tal firmament? En les línies que les palmeres dibuixen en el blavíssim cel de la selva, m’hi podré tornar a encantar? Podré oblidar el gust i la frescor de l’aigua habitada pels dofins d’aigua dolça? I com vam jugar junts quan hi vaig nedar? I la seva alegria? La seva companyia i el seu comiat?
Són tantes i tan boniques les fotografies que han quedat inscrites i impregnen el meu record, que les envolto amb fulles de palmera fetes de precioses pedres cristal·lines i en faig un tresor amagat; però sempre obert i brillant en el meu cor donant llum a la meva ànima perquè recordi ara i sempre que sóc filla de la Mare Terra.
l a u r a s i c a r t 
Deixa un comentari